L’obra de l’escriptor català Jesús Moncada, fins ara, s’havia circumscrit a unes poques anàlisis lingüístiques i a uns escadussers treballs d’interpretació literària que, o bé només analitzaven qüestions molt concretes o bé només atenien aspectes tangencials de la seva obra. La voluntat d’aquest treball era la de trobar un fil conductor que pogués unir tota la producció literària de l’autor de Mequinensa per tal d’aconseguir una anàlisi que l’abracés d’una forma més completa. Un primer estudi seriós i competent que permetés d’explicar com funciona tota la seva narrativa, tant els contes com les novel·les. Per fer-ho, es van buscar els conceptes més adients que travessen tota l’obra de Moncada per comprovar com es repetien certs patrons de conducta en tots els seus llibres i com això afectava al sentit global de l’obra. Els conceptes escollits van ser Memòria, Oralitat i Ironia. La idea és que no es pot catalogar la seva narrativa únicament d’elegíaca o de mítica sinó que, per exemple, la concepció de la memòria és indestriable del substrat oral del qual se’n deriva; i que aquest record oral reviu sempre, però, passat pel sedàs de la ironia. Vet-ho aquí la Mequinensa de Jesús Moncada, la recuperació d’una memòria oral observada des d’una lent afilada d’ironia.