Al final de la II Guerra Mundial, en temps dedubtes per a la supervivència de la dictadura del general Franco, el règim va ordenar la fortificació de tota la serralada dels Pirineus —des del cap de Creus fins al País Basc—, per frenar la hipotètica invasió d’un exèrcit modern i ben equipat que havia de venir del nord. El territori català se’n va endur la grossa, ja que dels 169 nuclis de resistència previstos, 96 corresponien a Catalunya. De les cap a sis mil obres de ciment armat que hom preveia d’alçar-hi, se n’aixecaren prop de la meitat. No van tenir una utilitat pràctica, perquè la invasió no arribà mai, però deixaren una petja insondable sobre el paisatge. La gent les coneixia com a fortins, búnquers, nius de metralladores, casamates, blocaus..., però no en va poder saber l’abast exacte fins que fou aixecat el secret militar. Moltes d’elles han resistit el pas del temps i, com a restes de l’era de la violència i de l’arquitectura de campanya, mantenen un innegable significat històric, patrimonial i simbòlic.
Aquest llibre ofereix, en una primera part, les característiques generals de la popularment denominada Línia Gutiérrez, Pérez o Franco: context històric, zones defensives, tipus d’obres, constructors, ritme de treball, manteniment, etc., i a la segona es donen les dades específiques de cadascun dels sis subsectors en què van ser integrats els 96 centres de resistència dels Pirineus catalans. La documentació gràfica i la de l’apèndix documental complementen adequadament el tema de l’estudi.