En els nostres dies, les fórmules autosuficients de creació de valor públic des d#una única instància organitzativa, tot mantenint-se, perden terreny davant les necessitats creixents d#actuacions combinades en què organitzacions diferents, públiques i privades, participen, sota modalitats molt diverses, en l#atenció de les demandes, els interessos i les expectatives socials. En realitat, en aquests escenaris, els directius públics deixen de ser només els caps visibles d#una estructura o conjunt de recursos que els han estat formalment assignats, per constituir-se #de vegades sense ser- ne plenament conscients# en peces dels complexos sistemes de governança mitjançant els quals les societats actuals intenten la satisfacció de les necessitats col·lectives. El repte principal dels governs i les organitzacions del sector públic és exercir amb eficàcia i eficiència el paper d#alt contingut relacional que els nous escenaris de governança exigeixen. Les qüestions que aquesta articulació planteja no són només d#eficàcia o de capacitat, sinó que incumbeixen també a béns i valors distints: fer-ho en un marc de transparència, equitat, imparcialitat i rendició de comptes, i mantenir un alt grau d#autoexigència ètica. El debat sobre la bona governança afecta, en definitiva, elements de qualitat de la democràcia. Aquest acompliment és l#únic capaç de garantir el dret dels ciutadans a una bona administració, que ha passat a formar part dels drets col· lectius propis de les democràcies avançades. Els directius públics enfronten, doncs, escenaris de dificultat creixent. Si en èpoques anteriors l#atribució d#autoritat formal era suficient per assegurar la coordinació dels operadors ubicats sota una jerarquia comuna, avui aquesta garantia ha desaparegut en molts casos. Per això, el lideratge que la gestió pública contemporània exigeix és, cada vegada més, un lideratge distribuït i relacional, contingent, quotidià i modest. En aquests contextos, la gestió pública és l#escenari de dilem