Les notícies que ens proporcionen els geògrafs àrabs medievals en els seus escrits són gairebé sempre precises i oportunes. El seu estudi està donant bons resultats, que es poden veure en camps molt diversos. Això és així perquè els cronistes àrabs acostumaven a ser imparcials en les seves obres històriques i geogràfiques i exposaven de manera quasi impersonal les informacions que els arribaven,
tot citant, si esqueia, les fonts que havien seguit. Ara bé, l’estudi de les cròniques que fan referència als territoris que actualment constitueixen Catalunya a vegades resulta una feina feixuga. Dic això perquè la majoria d’aquests textos varen ser escrits per autors procedents de terres molt allunyades de la nostra i
que, sovint, no la coneixien personalment. Però també, i sobretot, perquè els estudiosos actuals que els han recopilat, editat i estudiat han estat persones foranes que no sempre estaven massa interessades per la nostra història o bé desconeixien la nostra realitat territorial, lingüística o social.

La recerca sobre el passat andalusí de l’actual País Valencià, d’Extremadura o d’Andalusia resulta sempre més productiva i vistosa que no pas la investigació de les poques notícies referides a Catalunya o de les escasses troballes arqueològiques que a nosaltres ens han pervingut. Malgrat això, sóc una convençuda que el seu estudi s’ha de portar a terme i que per reeixir-hi cal conèixer, evidentment, la llengua àrab i la història andalusina, però també la història, la geografia i la llengua del territori al qual dediquem el nostre esforç. Només amb el coneixement d’aquesta microhistòria podrem arribar a assolir una convenient història general del nostre passat. Amb aquests supòsits, cal dir que els escriptors àrabs no només
ens aporten notícies que no figuren a la documentació llatina o catalana, sinó que, a més, ens ofereixen una visió complementària que ajuda a reforçar o a confirmar la que s’obté per mitjà d’altres fonts.